Articles jurídics > Sentència sobre l’ús del Messenger i responsabilitat paterna

Responsabilitat civil dels pares per l’ús inadequat pel menor del Messenger. Infracció del deure de vigilància. Sentència de la Província de València (Secció 5a), de 14 gener de 2010.

Els fets

El menor d’edat estudiava a un institut on va conèixer a una noia, amb la qual mantenia contacte a través del Messenger.

En el transcurs d’una de les converses el menor li va proposar a la noia que connectés la càmera web de l’ordinador i li ensenyés “alguna cosa”.

Mentre la menor es connectava, el menor va preparar el seu telèfon mòbil per fer la gravació de les imatges que s’anaven a emetre, i després gravar la seva veu dient “això va per tu, oncle que ho volies” va gravar a la menor la qual es va aixecar la samarreta ensenyant els pits.

El menor amb ànim de vexar la menor va difondre les imatges passant des del seu telèfon mòbil al telèfon d’altres companys de l’Institut el que va provocar que la menor fos objecte de contínues burles.

Els fets no es van conèixer fins al mes de febrer en què la mare de la menor va ser alertada per una professora de l’existència del vídeo entre alumnes de l’Institut.

La condemna en primera instància.

La sentència del Jutjat de menors condemna:

a. – el menor com a autor d’un delicte contra la integritat moral, a la mida de realització de tasques socioeducatives per temps de sis mesos, amb contingut d’habilitats socials i resolució de conflictes interpersonals.

b. – i en concepte de responsabilitat civil, el menor conjunta i solidàriament amb els seus pares van ser condemnats a indemnitzar la menor a la quantitat de tres mil euros (2700 euros), més els interessos legals pel dany moral derivat del delicte contra la integritat moral.

Els pares del menor condemnat recorren la sentència i l’Audiència Provincial dicta una interessant resolució interpretant l’art. 61.3 de la Llei orgànica 5/2000, de 12 de gener, reguladora de la responsabilitat penal dels menors.

Què diu la llei?

L’article 61 fixa les regles generals referides a la responsabilitat civil en el procés de menors:

1. L’acció per exigir la responsabilitat civil en el procediment regulat en aquesta Llei l’ha d’exercir el Ministeri Fiscal, llevat que el perjudicat hi renunciï, l’exerceixi per si mateix en el termini d’un mes des que se li notifiqui l’obertura de la peça separada de responsabilitat civil o la reservi per exercir davant la jurisdicció civil d’acord amb els preceptes del Codi Civil i de la Llei d’enjudiciament civil.

2. Es tramitarà una peça separada de responsabilitat civil per cada un dels fets imputats.

3. Quan el responsable dels fets comesos sigui un menor de divuit anys, respondran solidàriament amb ell dels danys i perjudicis causats els seus pares, tutors, acollidors i guardadors legals o de fet, per aquest ordre. Quan aquests no hagin afavorit la conducta del menor amb dol o negligència greu, la seva responsabilitat pot ser moderada pel jutge segons els casos.

Els interessants arguments de la sentència de segona instància.

El menor condemnat feia servir, perquè aquest servei li havien procurat seus pares, un mitjà avantatjat de comunicació, l’ús indegut comporta seriosos riscos, i sobre això n’hi ha prou d’estar al relat de fets provats de la sentència apel · lada que el recurrent s’aquieta, i ho feia sense cap control dels seus pares, queda fora de tot dubte.

Consta doncs una greu omissió per part dels pares, i la objectiva situació que el menor usava un mitjà de potencial risc al seu aire i sense cap control.

Si els pares pretenen que es disminueixi la seva responsabilitat, han de provar no només el contrari del que resulta per ara patent, sinó que la seva intervenció educativa sobre el seu fill, també en l’ús de mitjans informàtics, va ser tal que només imprevisibles circumstàncies va poder ser degut aquest mal ús per part del fill.

No poden els pares demanar que es prova la seva negligència educativa, sinó que són ells qui han d’acreditar que també en aquest cas van actuar amb tota la diligència que els és exigible.

Hi ha, per tant, veritable inversió de la càrrega de la prova en aquest supòsit legal de l’art. 61.3 de la LORPM, i sobre això tenim constantment dit:

1. – La llei a aplicar al cas és la continguda en l’art. 61 de la LORPM segons el qual: Quan el responsable dels fets comesos sigui un menor de divuit anys, respondran solidàriament amb ell dels danys i perjudicis causats els seus pares, tutors, acollidors i guardadors legals o de fet, per aquest ordre. Quan aquests no hagin afavorit la conducta del menor amb dol o negligència greu, la seva responsabilitat pot ser moderada pel jutge segons els casos “.

2. – Aquesta responsabilitat civil dels pares i assimilats pels actes il · lícits dels fills que es troben sota la seva guarda, es configura com una responsabilitat en gran mesura solidària i objectiva.

3. – El fonament d’aquesta responsabilitat és a la transgressió del deure de vigilància que als pares i assimilats incumbeix, en l’exercici de la pàtria potestat, i que comprèn també els deures d’educació i formació integral del menor, en la tolerància i respecte dels drets individuals i propietat dels altres, estimant-se inadequades tant les conductes de deixadesa en l’educació, com les actituds de protecció i de justificació a ultrança de la conducta del menor.

4. – És però possible una moderació d’aquesta responsabilitat civil a càrrec dels pares i assimilats, tant ad intra (en la seva relació amb el menor) com ad extra (en relació amb les víctimes del delicte)

5. – La dicció legal implica la inversió en la càrrega probatòria per procedir a la moderació, de manera que és als pares o assimilats que invoquen la procedència de la moderació, a qui correspon acreditar que han emprat les precaucions adequades per impedir l’actuació delictiva del menor, de manera que quan no provin cap manera que van obrar amb la diligència deguda en el seu deure de vigilància, educació i formació integral respecte del seu fill menor d’edat, no és procedent efectuar moderació alguna.

6. – El sistema dissenyat pel legislador compleix una doble finalitat: En primer lloc emparar millor els drets de les víctimes a alliberar d’haver de provar la culpa del responsable civil, protegint també davant la freqüent insolvència del menor infractor, assegurant així la indemnització dels danys soferts per aquests víctimes, i en segon lloc, aconseguir una major implicació dels pares i altres responsables en el procés de socialització dels menors, imposant-los les conseqüències civils de les infraccions que aquests cometin per la transgressió del conjunt de deures que tenen sobre ells

7. – La possibilitat de moderació és una facultat discrecional atribuïda a jutges i tribunals, però ha de ser demanada, no podent exercir d’ofici ni a l’alça ni a la baixa, ha de basar-se en la prova practicada i ha de ser motivada expressament en sentència.

8. – Pel que fa als criteris per a determinar el concret percentatge de moderació, s’ha d’estar al cas concret, però cal tenir en compte que la regla general ha de ser la no moderació o la no rebaixa en absolut, atesa la dicció legal, de la qual resulta l’excepcionalitat de la moderació.