Articles jurídics > Imatges de dos menors ballant amb roba interior, que són difoses per tercers durant una excursió escolar
0B8A0857
06.02.2013 | ,

L’Audiència Provincial de Còrdova va dictar una sentència el dia 03/03/2010 que confirma la dictada pel jutge de menors del Jutjat de Menors de Còrdova, en la qual condemna a dos menors per difondre un vídeo que afecta la intimitat de dos menors .

ELS FETS PROVATS.

Es considera provat que el dia 20 d’abril de 2008 el menor d’edat Leovigildo es va trobar a en la Plaça de la constitució de Font Palmera amb la seva companya de participar en un espectacle circense, demanant-li que li deixés el seu telèfon mòbil mentre ella es maquillava, de manera que Vanessa li va prestar voluntàriament.

Llavors, Leovigildo es va allunyar de la seva presència i, sense cap consentiment per part de Vanesa, va obrir la capeta de vídeos del seu apartat, visionant un enregistrament d’uns cinc minuts de durada efectuada per ella mateixa, en què se la veia en companyia de seva amiga Santiaga, també de setze anys, apareixent dues ballant i parcialment nues, ja que només portaven llocs els sostenidors i calcetes.

Després de contemplar les imatges, va decidir apoderar-se de les mateixes, per descarregar al seu telèfon mòbil amb el sistema Bluetooth, i, al cap d’una estona, li va tornar a Vanesa el seu.

El dia 26 abril 2008 Leovigildo es va reunir amb tres amics també menors d’edat al bar Bocato de l’esmentada localitat i allà els va ensenyar les imatges que prèviament havia guardat.

A continuació, va passar el vídeo als telèfons mòbils dels tres joves a través de la tecnologia Bluetooth, no havent-se acreditat respecte de dos d’ells que divulguessin les imatges a terceres persones.

En canvi, el tercer noi, Fidel, amb coneixement del seu origen il·lícit, va difondre el vídeo entre nombrosos amics seus i companys d’institut. Així, a principis del mes de maig de 2008, en el transcurs d’una excursió escolar a Còrdova, Fidel va passar les imatges a diversos condeixebles a la part posterior de l’autobús en què viatjava, de tal manera que nombrosos joves de la localitat les contemplar i les van tenir en el seu poder, vulnerant així la intimitat de Vanesa i Santiaga, fets que van ser posteriorment denunciats pels seus respectius representants legals.

No ha resultat acreditat que el vídeo s’hagi penjat a Internet, ni que els menors inculpats haguessin actuat amb fins lucratius.

LA SENTÈNCIA DEL JUTJAT DE MENORS

Es declara responsables d’un delicte contra la intimitat i imposa a Leovigildo la mesura d’amonestació ia Fidel la mesura de 80 hores de prestacions en benefici de la comunitat.

UN DELS CONDEMNATS DIU QUE NO CONEIXIA L’ORIGEN IL·LÍCIT DEL VÍDEO.

En segona instància es diu que Fidel desconeixia que Leovigildo, qui li havia passat el vídeo amb les imatges íntimes de les dues nenes menors, hagués obtingut de forma il · lícita aquest enregistrament.

Xoca aquesta versió amb la postura del apel·lant, ja que el mateix menor el que ha sostingut en tot moment és que mai havia tingut aquesta gravació en el seu poder, manifestant que la primera vegada que va tenir coneixement de la mateixa va ser en ser citat a declarar en aquestes diligències.

Com s’afirma en l’escrit d’impugnació al recurs formalitzat pel ministeri fiscal, estem davant d’un contraindici que pot ser tingut en compte pel jutge, en quedar totalment desacreditada seva versió per la prova testifical practicada en l’acte de plenari, de sentit contrari a aquella afirmació.

I partint d’això, la pròpia naturalesa de les imatges gravades en què dues nenes menors d’edat ballaven en roba interior, en la mesura que clarament afecten la seva intimitat, suposa que qualsevol persona normal no pugui creure que s’han difós amb el consentiment de les mateixes.

Com a mínim estaríem davant d’un supòsit de dol eventual, ja que si tot i així algun dels menors responsables poguessin albergar algun dubte sobre l’existència d’aquest consentiment, resultava molt senzill, i era la seva obligació, haver preguntat bé a les menors afectades, bé a la persona que li va passar el contingut de la gravació, perquè li aclarís si aquesta difusió comptava amb l’aquiescència d’aquelles.

A més, aquest element subjectiu es dedueix amb tota racionalitat de la pròpia clandestinitat amb què es va executar l’acció de gravació d’un telèfon a altres, clandestinitat que, com s’afirma en la resolució recorreguda, reforça la idea que no existia consentiment per a la aprehensió i difusió de les imatges.

LA DIFUSIÓ DEL VÍDEO

El segon element del delicte que es discuteix és el d’haver participat Fidel a les difusió del vídeo entre diversos amics i companys de l’institut, el que es declara provat en la sentència en un dia del mes de maig de 2008, en ocasió d’una excursió escolar.

Per aquesta declaració fàctica, el jutge “a quo” ha comptat amb abundant prova testifical i amb la pròpia declaració de l’altre menor imputat, de manera que la presumpció d’innocència de l’apel · lant queda totalment desvirtuada.

Basti a títol d’exemple fer referència al testimoni Alonso, de qui no s’ha posat de manifest relació d’enemistat o negativa amb Fidel, i que va declarar que Leovigildo va passar les imatges de les nenes a aquest, i que en una excursió, va ser ell qui la va passar a més gent.

En el mateix sentit es va pronunciar l’altre menor declarat responsable, que, sense que se li pugui atribuir cap mòbil espuri, ja que cap benefici ha obtingut, ni podia obtenir, de la seva declaració, va manifestar que ell va passar les imatges a dos amics, i un ells, a Fidel, que va ser qui les va divulgar en un autobús en una excursió.

La circumstància que les menors afectades poguessin no assabentar en aquesta excursió del que estava passant tot i viatjar en el mateix autobús, no és prova que això no hagués passat així, en ser perfectament factible que alguns excursionistes tinguessin coneixement i altres no, ia més lògic que procuressin que aquelles no sabessin el que maquinaven i portaven a terme.

En conclusió, la prova amb què ha comptat el jutge de menors per considerar acreditats els elements que configuren el delicte contra la intimitat, per decretar la responsabilitat de Fidel, és més que suficient per tal de considerar vençuda la seva presumpció d’innocència, de manera que cap raó assisteix a aquest Tribunal per revisar aquest pronunciament.