Articles jurídics > Accés per la Policia a les adreces IP. No és necessària la prèvia autorització judicial.

La sentència de l’Audiència Provincial de Girona, Secció 3a, de 31 març 2011 confirma la doctrina que el Tribunal Suprem ha vingut fixant en els dos últims anys, sobre el règim jurídic d’accés pels cossos i forces de seguretat a les adreces IP en el marc d’una investigació penal.
Els fets són els següents:
a. – Pel que es refereix a l’acte de 4/3/08, en el qual el Jutjat sí requeria de l’empresa Microsoft diverses dades sobre tres comptes de correu electrònic correctes-és a dir, les que després es va comprovar que utilitzava el senyor Rafael -, l’anàlisi del seu contingut ha de començar per una constatació: la jurisprudència és unànime en considerar que l’esbrinament d’una adreça IP no requereix, en absolut, d’autorització judicial alguna. Així, les recents SSTS de 2010.10.07, o de 2010.07.14:
“L’accés a aquesta informació, qualificada d’il · legítima o irregular, pot efectuar qualsevol usuari. No es necessita autorització judicial per aconseguir el que és públic, i el mateix usuari de la xarxa és qui l’ha introduït en la mateixa. L’empremta de l’entrada queda registrada sempre i això ho sap l’usuari. I, en segon lloc, que, d’acord amb la legalitat esmentada en les referides sentències, es fa necessari, però, anar a l’autorització del jutge instructor per revelar la identitat de la terminal, telèfon o titular del contracte d’un determinat IP , en salvaguarda del dret a la intimitat personal o habeas data “(de la primera STS citada).
b. – Això implica que, amb independència del que bé o malament motivada que estigués l’autorització judicial per obtenir les adreces IP utilitzades per l’usuari de les tres comptes de correu (DIRECCION002@hotmail.com, DIRECCION003@hotmail.com i DIRECCION005 @ hotmail.com, les quals havien estat facilitades per la denunciant Socors i eren, en conseqüència, de lícita obtenció), l’essencial és que l’autorització sol · licitada era completament innecessària. I que, en conseqüència, cap trencament del dret al secret de les comunicacions va poder derivar de la hipotètica absència, o escassetat de motivació, de la interlocutòria que ordenava la seva indagació. Sense que afecti tampoc a aquest procediment el que pogués predicar sobre l’obtenció de les altres dades que en l’acte es sol · licitaven (registre dels comptes, de creació d’aquestes, agenda d’adreces i contactes, etc.), Ja que l’únic de tots les dades proporcionades per Microsoft que va servir d’alguna cosa útil-ja que va permetre, seguint el rastre de la connexió telefònica, esbrinar la identitat de l’avui acusat-va ser el dels nombres IP emprats en les connexions a Internet. I l’obtenció d’aquest, reiterem, va ser perfectament lícita, ja que no requeria d’autorització per part del jutge instructor.